Alura, l’ültima volta che o scrit le me solite bagule, o ricurdad Cesira e Gaetan. Poc temp fa o vist amò, dopu tanti ani, Pinu “sta-bas”, un me amis che lè ‘ndai via da Lod un po’ de temp fa. Nel parlà un po’ de tüt e de rove vegie (el ga sü e giu i me ani) em numinad chi “tipi” che ghera en gir a Lod e dale noste part. El ma dì de Gaetan e Cesira che lü ia cunuseva ben, cun un po’ de robe sauride che vöri div. Dunca, una volta ierun tüti e dü a l’uspedal a truà un malad. I van ‘nden en purtineria e i ghe disun al custode. “Ghe ‘nden el siur Mario Rossi?”. Lü el guarda el register e pö el dis: “Otorino”. Cesira, che ultratüt l’era anca surda, la dì: “O Signur o Signur, fin a Türin l’an mandad, bisügnarà che te vaghi ti Gaetan a trual, mi pödi no ven, anca mi, te el sè, che go la diarrea, se la me scapa me fo a tegnela?”. “Ma no - la dì Gaetan - t’è capid pir per pum, l’è desura al ters pian, due ghè i surdi e i tapòn cume ti”. E le, alura, pasad el stremisi da andà fin a Türin, la dì: “Scüsüm, Gaetan, perché al to amis Pinu i ghe disun “sta-bas”?”. “Sta atenti - la dì lü - sicume tüte le volte che Pinu ‘ndeva a fa la spesa, sia che el tüdeva una saraca che un para de savate, un ingüria o mes chilu de sunza vegia, lü el ghe diseva al butighé: “Me racumandi, sta bes cui presi, sta bas, che son menad, me racumandi”. Te capid?”. “A sì - la dì la Cesira - el fa el so interes, no me ti che te se bundansius”.Gaetan: “Ma nüm ghem la muneda, sem no puareti, vera?”. Cesira: “Ben, si, stem ben, e sperem che düra la guera mi resisti”. Un’altra volta el ma dì “sta.bas” che la copia l’è ‘ndai sül lag Magiur a vedè l’isola Bella e Gaetan la dì pianin ala so dona: “So no se ti te püdarè andà sü l’isula Bella” (perché l’era propri brüta, puarina). La Cesira la capid no se la dì e la se misa a rid e la ga fai una caresa al so Gaetan. Ben, a l’isula Bella i van en albergo a mangià e ne l’antipast, tra le altre robe, i portun l’insalata rusa e Cesira che l’eva mai mangiada la ga dì: “la rüsümada cun la verdüra la me pias no!”. Ades lasemela lì cun chi dü chi, che puarin a sentis numinà dopu sesant’ani che ien n’dai a fa pulver, che girarà un po’ tüt. Vöri pütost div una roba che la ma dai fastidi. Ogni tant pasi en quai supermercato a tö un quaicos. Sta ben, son vün del mestè, un qualcos so anca mi, ma denter chi magazini lì se ghe vör dü ögi, dü man e tüt el rest, perché se te ste no püsè atenti cui presi i te fan el friscul. Ghera föra una butilia de vin a vün e vint, el dì dopu l’era tri e desnöv, e mi ciula go guardad no ben, l’o töi, ensì me caèitad altre volte per el cafè, per el savòn e via e via. Va ben i disun lur che ghè l’uferta, ma che me dà fastidi lè la diferensa de magari un euro, un cinquata sü un capital de magari vün e utanta (cume è capitad). Alura o i regalun la roba un dì, o se ne prufitun un alter. Capisi che i gan tante spese e tanta gent da pagà, ma ciavà la gent che la sta no tantu atenta, a dì la verità me brüsa el zeber. D’altronde i disaràn el pruerbi che “i puareti non ano dirito ala parola”. E se vün l’è un po’ ritardad cul mund pegiu per lü. O no?
© RIPRODUZIONE RISERVATA