La Cesira la respirad cun el dedrè

Vel disi sübit, quel che vo a dì, un po’ lè stai roba che o vist e sentid, un po’ io tirade sü dal nas per dagh un po’ de culur ale erbe per quel che scrivi. Alura, vörri per modu de dì cüntà sü che al mund ghè i bei e i brüti, ghè i bei laù e i bei omi, le bele dòne e i bei generi, i cavafiat, i rumpibale e via, e ghe i brüti müsi, i brüti eseri, malmustusi, de nadüra e via ancalur. Alura scultèm: sübit dopu la guera, i ierun i ani 1948-’50, ghera chi nel Ludesàn una coppia, lü un mes trapanant che el feva el strasè a Milan, un le om, giuin de presensa cun una lapa tremenda, ma semper menda ‘me san Quintìn, lè invece la so dona una sciura püsse vegia de quindes ani de lü, sciura, ma sciura, cun danè a palade, siti e cà dapertüt, ma la questiòn l’era un’altra: la dona l’era vüna brüta me poche, a dì la verità püssè che brüta l’era urenda.

Ben, fa nient, i sen spusadi e da chel dì lì lü, che el se ciameva Gaetan e lè Cesira i an fai una bela vita.

La Cesira l’era una dona de cör e la feva tanta carità. Una volta l’è ‘ndai ala Infansia abandunada a urtagh i dolci e un po’ de gnignati ai fiulìn che ghera là. I fiulìn cume l’an vista insì brüta, a dü ghe vegnüd i vermi sensa mangià le paste, a dü altri i sen stremidi e an durmid no tüta la not.

Lü, Gaetan, invece de sarala sü ne l’arnuari, el purteva Cesira’ni bar de Lod. Una volta en piasa al Bar geròn i sen setadi, lü l’ha urdinad un Türin-Milàn, meš vermut e meš biter, lè invece un cafè e un bicerìn de anisetta Maletti, un licurìn che diseva Gaetan la beveun i “ristocratici“. Lü pö la tirad föra el portasigarete de argent che el gheva sü le so inisiai in or e cipad una Macedonia extra la pipeva. «Questo è una regalo della mia bella donna Cesira, vero bambola?», el feva vede a tüti el portasigarete.

La Cesira a sentì dì che le robe lì lè diventada rusa invernighenta, ne la parleva ne la bufeva, ma la respirad prò cun el dedrè e la spantegad ne l’aria el prufüm dela tripa de Mazzi el dì de San Basàn.

Lü Gaetan el vureva fa savè a tüti che el gheva la paia. Quand lera el mument de ciapà i interesi dele asiòn che el gheva, endeva en un quei cafè del centro con tüti i tituli bancari, el se feva dà dal padron del bar una fòrbes, una matita e un föi de carta e pö el spantegheva tüti i föi dei tituli sül taulìn, el taieva via le cèdule e pö el feva una mücia de cünti, alter che el bilancio del banchìn de via Incurunada.

Un quai so amisi endeva visìn: «Gaetan, ste sè drè a fa?». «Lasum a sta, so adrè a fa un po’ de nti perché chi ghè de mes un po’ tanti de danè e bisügna sta atenti perché certe volte le banche i sbagliun e i fan fufigna». «Lè vèra, lè vèra, a cuntrulà tüt se paga l’afit in cà. Anca se mi ghe lo no. San Martin per mi e Cesira esiste no». «Beat ti». «Sa, sa, mètela no düra, fa no el piangina, bev un quei cos che paghi mi, go no dificultà».

A Gaetan ghera rivad per posta da Napuli una letera che diseva che lü l’era “degno” de un titùl de cumendatur d’urdin d’un Sant che a dì la verità o mai sentid, basteva pagà 20.000 lire, e andà a Napuli a ritiral. Ghera scrit che i ghe fevun festa in una specie de cunvent. Lüla mandad i soldi e ghè rivad un diploma e una letera, cun sü de andà no a Napuli perché l’abate lera malad e i “festeggiamenti” ierun rinviadi a un’altra volta. Pasad 60 ani Cesira e Gaetan i spetevun amò l’invito. L’è che puarìn ien tanti ani che i ghen pü tüti dü. I festegiamenti chi sa se i avaran fai? E pö l’era Napuli: e “chi ha dato ha dato, ha dato chi ha avuto ha avuto ha avuto...”. Amen.

© RIPRODUZIONE RISERVATA